CENTENARI JUAN VAREA 1908 · 2008
LES TRIBULACIONS DEL JOVE JUAN EN LA CAPITAL ESPANYOLA
VALORACIONS DE LES QUALITATS DE JUAN VAREA
JuanVarea.es Ajuntament de Burriana
Associació Juan Varea
El 26 d'abril del present any 2008 es compleixen 100 anys del naixement del mestre del cante Juan Varea Segura, fill predilecte de la ciutat de Borriana.
Juan Varea ha estat —al costat de el Rojo, el alpargatero —l'artista flamenc més significatiu nascut a la Comunitat Valenciana (com a cantaor el millor, ja que la importància del Rojo es deu a la seua aportació com a creador i fijador dels cantes miner-llevantins, ja que del seu cante no van quedar registres sonors per a poder-lo valorar i gaudir) i un dels grans d'Espanya del passat segle, com així ho va reconèixer la Càtedra de Flamencologia de Jerez de la Frontera atorgant-li la distinció de Mestre del Cante en 1983, igual que altres entitats que li van oferir homenatges i reconeixements.
ADOLESCÈNCIA I JOVENTUT
Com ja hem avançat, Juan Bautista Varea Segura, va nàixer a Borriana (Castelló) el 26 d'abril de 1908 i va morir a Madrid el 8 de novembre de 1985.
Sent encara un xiquet es va traslladar a Barcelona degut al fet que son pare es dedicava a treballs de transport tirat per animals i també era tractant, raó per la qual es relacionava molt amb els gitanos del Somorrostro barceloní.
Aquest era l'ambient en què vivia l'infant Juanito, prohibit per als xiquets paios. Allò va ser determinant no per a despertar la seua afició a cantar, doncs segons familiars i amics de Borriana d'avançada edat em conten que el pare era un home molt sui generis i bon afeccionat que cantava amb certa gràcia, però sí per a espentar-lo a la professionalitat, ja que va ser determinant per a la seua famosa trobada amb Angelillo a la taverna que regentava Miguel Borrull, on la seua guitarra sempre estava disposta per a acompanyar a qui sabera cantar.
De manera que va ser a Barcelona on es va iniciar com a artista, al local de Miguel Borrull fill, on Juan cantava espentat pels seus amics i on, per casualitat, el va sentir Angelillo incorporant-lo a la troupe que actuava al circ barceloní formant part de la companyia que encapçalava Manuel Vallejo.
Aquelles relacions de colles juvenils van produir amistats que durarien tota la vida com la de Manolo Caracol (ambdós es van ajudar en multitud d'ocasions) o la de Pepe Chalmeta (que fins i tot li va salvar el coll).
Després va passar a Madrid, on va tindre l'oportunitat de sentir Antonio Chacón, participant en les festes del Colmao Villa Rosa.
A continuació torna a Barcelona amb altres troupes. D'ací se’n va a Sevilla, on gràcies a Manolo Caracol canta en l'Alameda de Hércules sevillana, amb anècdota inclosa, degut al fet que a Juan no se li va ocórrer altre que arribar a Sevilla el dia que només es podien cantar saetas a la capital andalusa.
En 1928 torna de nou a la companyia de Manuel Vallejo, i debuta a Madrid al teatre Pavón, al costat de destacades figures, realitzant gires per tot el país.
Juan sentia devoció per Vallejo, però entre els joves, Juan era el cantaor predilecte de Vallejo, el seu cantaor de confiança. Per a un sector important dels afeccionats de l'època Varea estava considerat Vallejo II, i no precisament en to pejoratiu.
LES TRIBULACIONS DEL JOVE JUAN EN LA CAPITAL ESPANYOLA
En els anys següents forma part de l'elenc de Pepe Marchena, i grava el seu primer disc en 1930 (tenia 21 anys), en el que va ser considerat com un curiós experiment, ja que Varea, Pepe Marchena i Juan el Pescaero cantaven fandanguillos a tres veus, acompanyats a la guitarra per Ramón Montoya.
En aquell mateix any va gravar almenys altres quatre plaques amb Ramón Montoya en la casa La Voz de su Amo.
També va gravar, igualment abans de la guerra, diverses plaques amb Miguel Borrull, encara que no podem precisar quantes ja que ni tan sols els col·leccionistes consultats tenen ni coneixen les referències.
Assenyalem, també, que en l'any 1932 va conquerir el primer premi en un prestigiós concurs celebrat al teatre Monumental de la capital.
En eixes estàvem, quan va arribar 1936. Juan Varea no era home de ficar-se en polítiques i no s'havia decantat per cap tendència i, mentre molts es barallaven, ell estava embardissat en els seus cantes i a traure per a menjar cada dia.
El 18 de juliol el va agarrar al costat republicà i li va tocar lluitar en El Escorial, en el front de Los Leones.
Al final de la contesa, quan estava pensant si no seria millor tornar a casa, va ser detingut i dut pres a Las Navas del Marqués (Àvila), i va ser traslladat posteriorment a un camp de concentració a Zamora.
Va ser llavors quan un dels seus amics de l'ànima, el joneguer Pepe Chalmeta al costat de Félix Almagro (un altre torero), van aconseguir a través d'un oficial de l'exèrcit vencedor i amic del torero la seua posada en llibertat, just dies abans que començaren els judicis i afusellaments massius.
UN ARTISTA DE COS SENCER
Una vegada al carrer de nou, va sobreviure en festes íntimes, fins a l'any 1942 que es va incorporar a l'espectacle de Conchita Piquer.
Després de la guerra, va gravar un bon nombre de plaques en Regal i Columbia, amb les guitarres de Manolo de Badajoz, Niño Ricardo, Paco Aguilera i Perico del Lunar pare); plaques que van ser reeditades quan va arribar el meravellós vinil. De totes maneres no sabem quantes, perquè no hem trobat a ningú que oferisca dades precises i fidedignes.
Després de l'arribada del microsolc, va gravar una discografia si no molt extensa, sí prou àmplia com per a deixar constància de la seua gran qualitat interpretativa, i va demostrar ser un cantaor dominador pràcticament de tots els pals i estils.
En 1945 va formar part d'un altre espectacle al costat de Pepe Marchena, Vallejo, Canalejas de Puerto Real, Pepe Aznalcóllar i els guitarristes Ramón Montoya i Niño Ricardo, realitzant gal·les per tot el país.
Juan no semblava tindre molta pressa a trobar la seua mitjana taronja, però entre els nombrosos artistes d'eixes troupes viatjaven una família de gitanos granadins de cognom Amaya. I entre elles una mosseta de 22 primaveres que va captivar Juanito que ja anava pels 38. Es deia Carmen. El pare de la núvia, amic de Varea i només cinc anys major que Juan, va consentir a concedir-li la mà de la seua filla, perquè el de Borriana era seriós i honest. La gitanalla granadina el va acceptar molt bé i es van casar el 17 de desembre de 1946, amb una gran festa pel mig, al Camino del Monte, al costat del riu Darro i amb l’Alhambra damunt.
Per a Juan Varea va ser la culminació, perquè a la felicitat personal se li afegia la professional, per ser la seua època més brillant com artista les dècades entre 1940 i 1970.
Al seu èxit i fama va contribuir una idea que va posar en voga el seu amic Caracol i que ningú —a banda del mateix geni de Sevilla— va assolir perfeccionar com ell: les zambras. Ens va deixar gravades dues esplèndides versions de La niña de fuego (amb Perico del Lunar i Manolo de Badajoz) i altres brillantísimes cobles com Fatiguitas he pasao, Cuando empezaba a querer, Rosario, Mi Córdoba platera, Punta de Europa, Dame de beber serrana...
També va ser importantíssima la repercussió de les seues creacions per fandangos i malagueñas, tenint en compte que eixos anys eren l'apogeu de la coneguda com òpera flamenca, amb una competència feroç tant per la quantitat com per la qualitat dels cantaores en brega.
Però no cal oblidar que, com ja s'ha apuntat, Varea va ser un gran dominador de tots els estils, i destacà el seu gran mestratge en els cantes de levante, soleares, seguiriyas, malagueñas, alegrias o les seues originals i belles cobles por bulerías.
Moltes de les lletres que va cantar Varea —per cert, en general precioses— mai han estat gravades, ni abans ni després que ell, per altres cantaores. Aquest fet és molt rar en el flamenc, on les cobles es repeteixen fins a la sacietat. Una altra mostra de la seua originalitat!
Una anècdota molt significativa és que en un cartell d'aquella època anunciador d'un espectacle celebrat a Granada, es llegia: "Únic cantaor no andalús que interpreta tots els pals". És a dir, un cantaor complet, enciclopèdic.
Tenia el gust tan ample que fins i tot en algun moment, en 1950 concretament, va arribar a tindre companyia pròpia o a mitjan fer, amb Canalejas de Puerto Real.
De tota manera, la fama i els majors èxits els va obtindre al tablao Zambra de Madrid, on va estar durant dues dècades com a figura principal. Amb eixe mateix quadre flamenc va actuar a la fira mundial de Nova York i al teatre Olimpia de París, així com en els festivals internacionals de Sevilla i Granada.
Al seu retorn va seguir actuant al tablao Zambra fins al seu tancament l'any 1975. La resta de la seua vida artística la va dedicar a festivals i alguns programes de televisió.
Quan ja duia diversos anys pràcticament retirat del cant, la Càtedra de Flamencologia de Jerez de la Frontera, a proposta de Manuel Ríos Ruiz, com a membre del jurat, li va ser atorgat en 1983 el Premi Nacional al Mestratge.
I el següent any, 1984, rep un molt sentit homenatge del món del flamenc, ja en precari estat de salut. Va ser al teatre monumental de Madrid (el mateix escenari que va guanyar el premi en 1932), amb la presència de l'alcalde Enrique Tierno Galván, qui va pronunciar unes paraules d'elogi sobre la seua persona i sobre la seua vida artística.
El 24 de juliol de 1985, en l'antic mercat de La Unión, Juan Varea va cantar al costat de Juan Carmona, Habichuela, la que seria darrera actuació de sa vida, els seus últims cantes: la seua malagueña personal, una de Chacón i una altra de Juan Bacora a la manera de Yerbabuena, una soleá d'Alcalá i dues del Mellizo, tres fandangos distints de pròpia collita, una taranta de Linares i la cartagenera grande de Chacón, una seguiriya del Marrurro i una altra del Loco Mateo. Aquest recital va ser gravat per TVE, i se’n va emetre part.
Es va semar definitivament el 8 de novembre de 1985 en la ciutat que el va acollir i va adoptar; on va triomfar i se’l va voler: Madrid, deixant-nos el seu genuí estil i la seua veu en els enregistraments per al record i gaudi de tots els afeccionats a aquest art.
Com a homenatge pòstum, en la seua ciutat natal li va ser concedit el títol honorífic de Fill Predilecte el 31 d'agost de 2001.
VALORACIONS DE LES QUALITATS DE JUAN VAREA
Quasi tot s'ha filtrat a través de la succinta exposició de la seua vida. És el moment dels judicis i opinions.
"Va ser tranuitador amb trellat. Bevedor savi, mai alcoholitzat. Popular sense creure-s'ho mai. Pacient i tolerant amb els altres. Introvertit i reconcentrat. Exigent amb ell mateix. Enemic de l’adulació, gens afalagador, un punt adust. Exemple a seguir pels flamencs per la seua prudència en el parlar i la seua sincera solidaritat envers els seus companys. Mai va discriminar a ningú, ni per nissaga, ni per estil, ni per veu, ni per lloc de naixença. Va conviure amb tots.
Sempre va estar unit sentimentalment a la raça gitana; i no només pel ferm amor a la seua Carmela. Per al seu fill va ser un amic. Per als seus amics, un germà.
Li va agradar sempre vestir bé. En això va seguir el magisteri d’Angelillo, de Marchena i dels seus amics toreros: "Un artista —deia— ha de ser-ho tot el dia. Quan se’l veja pel carrer, resplendint en un vestit dels millors i amb sabates a mida, els que no el coneguen personalment han de dir: ‘Ací va un artista’. El seu hobby principal era passejar mirant aparadors, sobretot de roba i de sabates. Es vestia a ca Rierol, el sastre més famós de Madrid. El calçava Loreto, d'Albacete, que en 1954 li cobrava per unes sabates 1.000 pessetes; i perquè era ell, que li donava entrades de primera fila o entre bastidors (Loreto era bastant sord). Loreto va calçar Franco, Manolete, grans banquers, Barraquer...
Com és sabut, els grans artistes flamencs no sempre es troben al nivell de veu, de concentració, d'inspiració que la seua categoria requereix. Varea passava molta por. Tenia un enorme respecte al públic i es deixava aclaparar per la responsabilitat. Patia totes les supersticions de la gent del flamenc (com el seu admirat Vallejo) i del bou juntes. A canvi no era delicat per al repertori de cantes i per als guitarristas, sempre que conegueren l'ofici. Els ques més li van agradar van ser el Niño Ricardo, primer, i després Manolo de Huelva, Ramón Montoya, Melchor de Marchena, Perico el del Lunar, pare i fill, Juan Carmona Habichuela i els seus germans, Víctor Monje Serranito, Manolo Sanlúcar i Paco de Lucía.
Alguns deien (i diuen) d'ell que era un cantaor honrao. En l'accepció andalusa del mot, no vol dir que siga un home ple d'honors, fames i honrat per l'admiració dels altres, sinó, més aviat, que no era un brètol cantant, que es lliurava sense reserves en l'escenari, que no es tapava amb trucs. (De Rey sin corona.)
Però és convenient precisar que l'expressió cantaor honrao molts la utilitzen amb doble —i fins i tot despectiu— sentit; com dient "realment no és gran cosa". En el fons subjeu en massa ocasions la mala fe i el cinisme. I, com a mal menor, s'aplica a aquells artistes que no podent molt donen de cor tot el que tenen. És el que realment ens volen dir qui pretenen rebaixar l'alçària artística de Varea sense aportar arguments de pes. Perquè el problema real que tenen aquests denigradors de Varea és que no entenen de cante ni realment els agrada. Desgraciadament, en massa casos tindre orelles no equival a tindre oïda i, molt menys, sensibilitat. Tampoc falten els que pateixen de xovinisme provincià o localista, i, clar, Juan no podia presumir de la seua denominació d'origen flamenca.
"Juan va ser un artista de notable poder vocal, veu fàcil, amb velocitat i amplíssims coneixements. Posseïdor d'una excel·lent afinació, compàs intern ajustat, sense palmellades, que quadrava els cantes i que parava molt de compte a accentuar la frase o determinat terç de la cobla, la qual expressava comprensiu i emocionat". (De Rey sin corona.)
Per tant, per favor, que es deixen de romanços amb allò de honrao, lleven-se l'antifaç i diguen clarament que l'epítet en qüestió l’utilitzen com a excusa per a negar els autèntics valors d'un senyor del cante. És veritat que Varea no està a l'altura d'un geni com Caracol, ni de la labor investigadora de Mairena, però és infinitament superior a tota una plèiade de rossinyols del fandanguillo artificialment deïficats pels mateixos que analitzen l’ADN de Varea (de la qual cosa cap culpa tenen aquests cantaores que, per altra banda, mereixen tots els respectes). Però com es diu a Canàries: "Cacuá, cacuá. Caquién, caquién".
Juan va ser admirat i estimat sobretot pels altres artistes. Els flamencòlegs —excepte faves comptades— no l’han analitzat gaire, però creiem que ni tan sols és degut al fet que el consideren un cantaor menor, sinó —encara pitjor— perquè desconeixen la seua obra i, sobretot, perquè Juan va cometre dos errors imperdonables: no haver nascut andalús ni gitano. Hi ha massa exemples de cantaores amb mèrits infinitament inferiors a Juan Varea als quals se'ls han dedicat llibres biogràfics i fins i tot assenyats estudis quan tot just conten amb una discografia de fandanguillos. Però eren gitanos o, almenys, andalusos! I ens sembla just que a tots els que han aportat alguna cosa al flamenc se'ls recorde i homenatge, però no a costa d'oblidar uns altres que de vegades són de major nivell i només se'ls menyscaba en funció del seu lloc de naixença. No hauríem d'oblidar que Juan Varea va ser un dels quatre triats per a disputar la Clau d'Or del Cante en 1962 a Còrdova! No deu ser que era un dels quatre millors del moment? O és que els organitzadors "tocaven d'oïda"? S'ha de suposar que Vallejo i tantes figures tampoc entenien d'açò? O potser és que li donaven colpets a l'esquena perquè no es deprimira?
I... ARRIBA EL CENTENARI
Per tot això, estem convençuts que el flamenc actual està en deute amb Juan Varea mantenint-lo en un feridor i injust semioblit. I per eixa raó, en el centenari del seu naixement, Juan Varea mereix un reconeixement que estiga a l'altura dels seus mèrits tant per l'afició a aquest art, com per aquelles personalitats i entitats que treballen en pro del flamenc, la seua difusió i defensa dels seus valors.
La celebració del centenari, a més d'honrar merescudament la seua memòria, hauria d'arribar a dos objectius: redescobrir la seua figura i categoria artística a les noves generacions d'afeccionats i als nombrosos interessats —especialment fora d'Espanya— guanyats per al flamenc en les dues últimes dècades. I, per altra banda, que el món del flamenc assumisca de forma explícita la importància de Juan Varea en la història d'aquest art considerat en els nostres dies universal.
Els actes del centenari haurien de difondre's per tots els mitjans possibles perquè arriben a qualsevol racó del món on hi hagen aficionats al flamenc. i, perquè aquesta transcendència estiga justificada, els actes a portar a terme haurien d'estar d'acord amb la rellevància de l'artista i la qualitat humana de Juan Varea.
Si l’efemèride no és aprofitada adequadament, em tem que d’ací a 25 anys Juan Varea estarà pràcticament oblidat. Mentrestant, en els reproductors d'uns quants centenars (potser milers) d'afeccionats seguiran sonant, per a delit d'eixos gourmets, la veu de Juan Varea.
Tant de bo que qui sense conèixer Juan Varea haja llegit aquesta breu, però militant, apassionada però justa, biografia, quede esperonat almenys a la curiositat per escoltar aquest cantaor nascut lluny del nucli fonamental del fet flamenc, però en el seu temps estimat per molts milers —també andalusos i gitanos— d'aficionats. Qui açò signa arreplegant el sentiment d'un grapat de fidels seguidors creu sincerament que descobrireu un flamenc de cos sencer.
Si voleu aprofundir en la vida i obra de l'artista, podeu trobar més dades en el llibre Me llamo Juan Varea, on trobareu la reedició de l'opuscle Rey sin corona, (d'on hem pres part del contingut per a aquesta biografia abreujada), escrit per Romualdo Molina i Miguel Espín, i publicat inicialment pel Ministeri de Cultura en 1986, així com nombrosos articles d'opinió de crítics i flamencs d'alt nivell.
Queden uns quants exemplars que podeu adquirir sol·licitant-los a l'Associació Cultural Juan Varea de Borriana. Enviar un correu electrònic a: centenario.juanvarea@hotmail.es o carta a l’apartat de Correus 97, 46080 València. Preu 18 € + despeses d'enviament.